amb MANEL BARCELÓ

KONVENT – BERGA (del 28 setembre tarda al 30 setembre)
NAU IVANOW – BARCELONA (2 i 3 octubre)

Vols contar una història. D’entrada necessites algú que l’escolti. Trobes a qui explicar-li. Tries un espai i comences. Sense més mitjans i elements que els que trobis al teu abast. Tens la història i les teves eines, les bàsiques: la veu, el cos, la relació amb l’espai; també tens la persona que t’escolta, que et mira. Aquesta persona, el “públic” -per aclarir-nos-, es lliura a tu perquè puguis viure els personatges, les situacions que formen l’entramat de la història que vols contar. La seva complicitat dóna sentit a tot el que fas. Així és que has de trobar el llenguatge per guanyar-te la seva imaginació i sense més mitjans que els que han quedat entesos de bon principi.

Ara passem tot això a la segona persona del plural: Voleu contar una història. Necessiteu algú que l’escolti. Trobeu a qui explicar-li…, etc. En solitari o en grup el més important és trobar el llenguatge que transformi el públic en còmplice dels oficiants. Ja sabem quines són les eines bàsiques, però són personals i si ho fem en colla haurem de trobar la manera de conjuntar-les.

I ara passem a la formulació per la qual hauríem d’haver començat: hi ha una història, una història que necessita ser contada. Una història real, contada per personatges imaginaris, contada per actors i actrius que han de trobar conjuntament un llenguatge que aconsegueixi fer del públic un còmplice.

Jo us proposo la història de les bullangues del segle XIX a Barcelona; és èpica i és tremenda, mereix ser contada i tots plegats trobarem la manera d’explicar-la. Amb una sabata i una espardenya.

Manel Barceló. 1953, Barcelona. Actor, director, autor dramàtic, guionista de programes de televisió i d’historieta.

La seva trajectòria com actor és extensa, tant en teatre com en televisió i cinema. Cal remarcar La tigressa i altres històries de Dario Fo (representada del 1983 al 2008), Shylock de Gareth Armstrong (premi Ciutat de Barcelona 2000 i premi Honra do Festival d’Almada 2002) i Els dolents de Shakespeare de Steven Berkoff (2011). Aquests muntatges on Barceló ha actuat en solitari seran la referència i base per al treball proposat.