Necessitat de plantar el germen d’entesa entre artistes consagrats i col·lectius emergents.

Actualment les circumstàncies del sector teatral han fomentat l’existència de companyies independents que omplen la cartellera de les sales de proximitat. Aquesta realitat viu aïllada del teatre institucional i del teatre comercial. L’intercanvi d’experiències intergeneracionals que es donava en les companyies tradicionals s’ha estroncat, evitant que el domini de l’artesania escènica passi de generació en generació. Això empobreix les generacions joves perquè no són dipositàries de l’experiència d’altres, però també empobreix les generacions velles perquè s’aïllen en sí mateixes, perdent capacitat d’incidència social.

Necessitat de plantar el germen d’entesa entre col·lectius emergents que es troben en moments artístics i vitals similars.

Fins i tot, l’estroncament en l’intercanvi artístic es produeix lateralment, quan el dia a dia de els companyies emergents condueix cap a un aïllament i endogamisme de cada col·lectiu.

Necessitat de plantar el germen de coordinació entre espais de creació urbans i espais de creació rurals.

 S’ha suporpoblat d’iniciatives artístiques la ciutat de Barcelona i el propi sector escènic ha menystingut la possibilitat de canalitzar-se articulant xarxes arreu del territori (amb l’excepció d’iniciatives puntuals com Tàrrega o Olot). No s’ha explorat les possibilitats que pot oferir la relació entre la capital i espais culturals descentralitzats. L’espai de treball aïllat dels nuclis urbans és propici per a la creació artística per molts motius: tranquilitat, comunió, espai obert, concentració… A la vegada que descentralitzar processos de creació pot fomentar la creació de nous públics arreu del territori.

Necessitat de plantar el germen de recerca sobre el fet actoral.

A Catalunya, en l’última època, s’ha potenciat enormement la dramatúrgia catalana contemporània (per etiquetar-ho d’una manera), una mica a remolc de l’Obrador Internacional de Dramatúrgia de la Sala Becket. L’efervescència d’autors i poètiques ha eclipsat una mica la possibilitat d’innovació des del fet actoral. La investigació en el terreny actoral, explorant-ne llenguatges alternatius al naturalisme imperant, per l’ascendència mediterrània de la nostra cultura, pot trobar en Catalunya una seu possible. Reconnectar la nostra tradició interpretativa amb els grans mestres per tal de recollir-ne el testimoni i avançar en la recerca.

Necessitat de plantar el germen d’un públic que s’acosti vivencialment a l’experiència teatral.

Encara avui dia, la relació majoritària que el públic estableix amb les arts escèniques és el fet de comprar una entrada i seure a la platea d’un espai escènic amb una actitud similar que l’espectador en un cinema. La recepció passiva de les arts escèniques és majoritària i, en molts casos, això allunya l’espectador d’una experiència vivencial, vibrant, ritual. La concepció del públic com un element viu de l’espectacle pot fomentar nous formats de relació amb el públic (intervencions en l’espai públic, públic-actuant o participant, intervencions comunitàries o socials). També es possible pensar específicament sobre grups determinats com públics adolescents o infantils, treball sobre públics amb minusvalies, treballs sobre grups amb risc d’exclusió, 3era edat…